Un dimecres com qualsevol altre.

El dia que vaig conèixer l’Amelie era un dimecres

Jo.... bé, jo aquell aleshores era un jove aficionat a la fotografia amb poc futur. La primera camera me la va regalar el meu pare el dia que vaig fer disset anys. Vaig descobrir com emmagatzemar els records i vaig decidir que volia ser fotògraf. Més tard, vaig pensar que era un somni de joventut i que m’havia de dedicar a seguir el negoci del pare que era una feina segura i honrada sense somnis d’artista, però la vida de fuster m’avorria. En realitat, tot el que hi havia al meu voltat m’avorria. Ho trobava tot monòton i sense sentit. En aquell temps tenia vint anys.

Les coses van canviar el dia que vaig conèixer la Julie. Ella em va ensenyar que al món només li feia falta enfocar-lo d’una altre manera. Recordo perfectament el dia que la vaig la conèixer. Paris queia sota un núvol de pluja, tot era gris i d’un to lúgubre estrany i carismàtic. Ella destacava al mig del carrer. No tenia paraigües, però tampoc corria, deixava que la pluja li mullés la pell i el cabell. I jo la trobava preciosa. Tot el carrer de gent atrafegada amunt i avall amb els paraigües i aquella noia sentint l’aigua. La trena rossa li queia per l’esquena tota molla, els seus ulls verds enfocaven el cel amb admiració i la seva aura semblava impertorbable. Jo no ho vaig poder evitar i m’hi vaig acostar. Recordaré sempre aquell primer somriure. La Julie va agafar-me el paraigües i el va tancar “T’has parat mai a mullar-te per la pluja o escoltar el so de les seves gotes?” I els dos ens vam quedar allà, palplantats al mig del carrer, mirant-nos, érem complets desconeguts que ens vam trobar per casualitat. Aquell dia, també era dimecres.
Els anys següents de la meva vida van passar ràpidament i per primera vegada vaig trobar un sentit a l’existència al seu costat. Tenia 23 anys quan ens vam casar.


Com totes les parelles del món ens vam fer una casa, un petit lloc on viure i on col•leccionar coses inútils fins que ens féssim grans. Un dia, la Julie va trobar la meva vella camera de fotos, aquella que el meu pare m’havia regalat als disset anys i totes les fotos que hi havia. Va decidir fer una exposició. En un primer moment vaig pensar que no seria una bona idea, però la vaig deixar fer. Va convèncer els propietaris d’un local de Quartier Latin. Vam estar dies netejant la sala, pintant les parets i col•locant i recol•lectant aquells petits records que jo un dia vaig capturar. La primera persona que va posar-hi el peu va ser un turista despistat, seguit de més gent. I va resultar que aquell matí, era un matí de dimecres.

Vaig retornar al món de la fotografia. Sortia cada dia amb la camera a buscar imatges al mig de Paris. Donant voltes vaig veure una nena. Era molt bufona, portava una jaqueta que semblava que li anés gran i una expressió perduda. Li vaig fer una foto, la primera foto després de molt temps. I després m’hi vaig acostar. Ella em va dir que no tenia pares i no sabia on anar, que ningú la buscava. Jo me la vaig endur a casa. Jo i la Julie no vam tenir mai fills i aquella nena sense casa no tenia ningú així que poc a poc es va anar convertint en el nostre tresor més estimat. Es va presentar com a Amelie. Aleshores jo tenia 30 anys.

Actualment treballo com a fotògraf a Le Monde. Seguim sent feliços tots tres a casa, en el nostre univers particular. Fa un parell de setmanes que la meva petita va fer disset anys i jo li vaig regalar una camera de fotos.


M.