Un dimecres com qualsevol altre.



El dia que vaig conèixer l’Amelie era un dimecres

Jo.... bé, jo aquell aleshores era un jove aficionat a la fotografia amb poc futur. La primera camera me la va regalar el meu pare el dia que vaig fer disset anys. Vaig descobrir com emmagatzemar els records i vaig decidir que volia ser fotògraf. Més tard, vaig pensar que era un somni de joventut i que m’havia de dedicar a seguir el negoci del pare que era una feina segura i honrada sense somnis d’artista, però la vida de fuster m’avorria. En realitat, tot el que hi havia al meu voltat m’avorria. Ho trobava tot monòton i sense sentit. En aquell temps tenia vint anys.

Les coses van canviar el dia que vaig conèixer la Julie. Ella em va ensenyar que al món només li feia falta enfocar-lo d’una altre manera. Recordo perfectament el dia que la vaig la conèixer. Paris queia sota un núvol de pluja, tot era gris i d’un to lúgubre estrany i carismàtic. Ella destacava al mig del carrer. No tenia paraigües, però tampoc corria, deixava que la pluja li mullés la pell i el cabell. I jo la trobava preciosa. Tot el carrer de gent atrafegada amunt i avall amb els paraigües i aquella noia sentint l’aigua. La trena rossa li queia per l’esquena tota molla, els seus ulls verds enfocaven el cel amb admiració i la seva aura semblava impertorbable. Jo no ho vaig poder evitar i m’hi vaig acostar. Recordaré sempre aquell primer somriure. La Julie va agafar-me el paraigües i el va tancar “T’has parat mai a mullar-te per la pluja o escoltar el so de les seves gotes?” I els dos ens vam quedar allà, palplantats al mig del carrer, mirant-nos, érem complets desconeguts que ens vam trobar per casualitat. Aquell dia, també era dimecres.
Els anys següents de la meva vida van passar ràpidament i per primera vegada vaig trobar un sentit a l’existència al seu costat. Tenia 23 anys quan ens vam casar.


Com totes les parelles del món ens vam fer una casa, un petit lloc on viure i on col•leccionar coses inútils fins que ens féssim grans. Un dia, la Julie va trobar la meva vella camera de fotos, aquella que el meu pare m’havia regalat als disset anys i totes les fotos que hi havia. Va decidir fer una exposició. En un primer moment vaig pensar que no seria una bona idea, però la vaig deixar fer. Va convèncer els propietaris d’un local de Quartier Latin. Vam estar dies netejant la sala, pintant les parets i col•locant i recol•lectant aquells petits records que jo un dia vaig capturar. La primera persona que va posar-hi el peu va ser un turista despistat, seguit de més gent. I va resultar que aquell matí, era un matí de dimecres.

Vaig retornar al món de la fotografia. Sortia cada dia amb la camera a buscar imatges al mig de Paris. Donant voltes vaig veure una nena. Era molt bufona, portava una jaqueta que semblava que li anés gran i una expressió perduda. Li vaig fer una foto, la primera foto després de molt temps. I després m’hi vaig acostar. Ella em va dir que no tenia pares i no sabia on anar, que ningú la buscava. Jo me la vaig endur a casa. Jo i la Julie no vam tenir mai fills i aquella nena sense casa no tenia ningú així que poc a poc es va anar convertint en el nostre tresor més estimat. Es va presentar com a Amelie. Aleshores jo tenia 30 anys.

Actualment treballo com a fotògraf a Le Monde. Seguim sent feliços tots tres a casa, en el nostre univers particular. Fa un parell de setmanes que la meva petita va fer disset anys i jo li vaig regalar una camera de fotos.


M.

Rutina


Obres els ulls a poc a poc a causa de la llum que es filtra per la persiana, mires el rellotge i veus que ja són les vuit, decideixes sortir del llit i t'adones que no hi ha ningú al teu costat. Amb un badall arribes mandrós a la dutxa i deixes que l'aigua calenta caigui per la teva esquena, surts i et vesteixes amb els mateixos texans que ahir i una samarreta sense marca, et mires al mirall i veus que res ha canviat en els últims tres anys.
Surts de casa lentament i tanques amb clau. Al carrer hi ha les senyores a la plaça comentant el teu aspecte, el senyor Josep passejant el gos, el forn està obert, hi han els clients de sempre. Arribes a la cantonada, entres al bar i demanes el de sempre, al teu costat hi ha un home amb un got de whisky a aquestes hores i et pregunta... No trobes que aquesta vida és molt monòtona? Mires enrere i t'adones que potser té raó i tot i així ja t'està bé i fas un glop al cafè amb llet.

Viatge al passat





I mires al voltant i et preguntes com has arribat fins aquí, què se'n ha fet de tot allò que havies tingut i fins i tot estimat, potser ha quedat en algún calaix, ple de pols, i veus aquella vella nina que tantes tardes havia passat amb tu, recordes les batalles perdudes i aquelles que encara s'han de guanyar.
I mires al voltant i t'adones que el més important no és com has arribat fins aquí, sinó on et portarà ara el vent.

M.

Records


Com cada dia, després de llevar-te, vas al bany i obres l’aixeta. L’aigua freda et recorre el cos despullat i decrèpit, que després de tants anys continues arrossegant. Tremolant poc a poc surts de la banyera, et poses el barnús i vas a l’habitació. Després de vestir-te surts al carrer en un d’aquells matins freds i clars d’hivern. Davant teu les fàbriques que de petit vas conèixer, continuen expulsant vapor. Te les mires i sospires. Un antic record melancòlic truca a la porta, tornes a ser allà despullat, sol, amb ulls d’Atena. Mires al teu voltant i atent observes el rònec banc de fusta que pacient i buit t’espera. T’hi apropes i comences a retrobar el pols al món, aquell món, el teu món. L’horitzó s’eixampla i veus la vinya, que Ceres generosa aquell any havia fet fructificar, mullada com quan eres petit i corries immers en el teu món. Corres fins que retrobes aquelles velles escales de granit i de passamà verd rovellat. A dalt aquell rellotge de paret que de petit et feia tanta por, resta ara mut. Mut, mut com tu, ara que et descobreixes pensant en tot allò del que havies defugit, te n’adones que realment ho enyores. Ara tu restes mut, buit per dins. Una última llàgrima rellisca dels teus ulls, i tot somrient, mors.

Ponts


No som res més que ponts creuant un riu, deixant que la vida passi sense voler tocar-la, gaudir-la.
De tant en tant n'hi ha algun que cau i és capaç de sentir l'emoció, de tastar els sentiments però això significa el perill i quan hi ha perill és construeix un altre pont més segur que l'anterior perquè no torni a passar.

Realment som feliços sent ponts? Realment ningú vol caure?
Potser la condició humana és així, és no saber mai que se sent al sentir l'aigua freda a la teva pell, al deixar-te portar pel corrent, al sentir els suaus còdols a les plantes dels peus, al mullar-te i saber que ets viu.
Potser la condició humana és mirar-t'ho des d'un pont.

M.

Reflexions d'un dilluns a la tarda


Quan ho hem perdut tot, quan ja no hi ha esperança, quan la bogeria ja no és factible, l'únic que ens queda és la fe en nosaltres mateixos i la llibertat per canviar el món.


La llibertat ni la felicitat són estats físics sinó sentiments. Si ets lliure ets feliç, si ets feliç ets lliure.

M.

Ametlla Amarga:


I amb el regust d'una amagra ametlla enfiles carrer amunt tot estirant el pes mort d'aquesta llarga vida. I penses...

Natrus:

Natrus:

Humils lectors:

Els donem la nostra més agradable benvinguda per aquest recòndit lloc d'internet, esperem que vos agrade.
El preguem de tot cor que deixen les seves opinions, obviament sense cap mala intenció. Gràcies i benvinguts.


M&M's

Sobre els M&M's

Som dos catalans ben aventurats en aquest món de Déu, que tant sols pretenem oblidar les penúries mundials i obviament personals, escribint en els nostres blogs.